El diccionari defineix la paraula absurd com alló contrari a la raó, al sentit comú. I aquesta és la definició que m’ajuda a definir millor la reacció dels líders territorials espanyols davant l’autorització del senyor ZP al President Mas perquè la Generalitat pugui emetre deute. 

Des que tinc ús de raó i una certa memòra d’alló que sovint s’anomena l’encaix de Catalunya a Espanya, el joc del “cáfé para todos” ha estat habitutal. Puc entendre que les comunitats autònomes espanyoles hagin aixecat el dit cada vegada que Catalunya ha assumit una nova competència. És una rebequeria però comprensible i en la línia de l’objectiu de l’assimilació de Cataluya perquè no sobresortim – no fós cas.

Ara bé, això que ara alcaldes i presidents d’éns autonòmics inventats aixequin també el dit per demanar que ells també volen tenir el mateix deute que nosaltres em supera.

No vull entrar avui en la sensació que em produeix veure que el meu President ha d’anar a Madrid a demanar permís per endeutar-se al mateix causant del déficit català perquè no ens paga alló que ens deu. Però sí que voldria recuperar una anècdota que ens va explicar Jordi Pujol en una cloenda d’Escola d’Estiu de la JNC. Crec que il·lustrativa i que m’ajuda a entendre la reacció dels amics espanyols.

L’anècdota és a temps de Govern del President Pujol quan, conversant amb un president autonòmic -que va haver de fer un concurs d’idees per crear la bandera de la seva comunitat- se li va queixar perquè la Generalitat assumia competència de trànsit a través dels Mossos d’Esquadra. Pujol li va demanar quin era el motiu del seu enuig. I la resposta va ser: no es que nosotros también lo queramos. Es que me jode que vosotros lo tengais.

Ara també els deu fotre que ens haguem d’endeutar. Tot plegat absurd però cert. Senzillament, Espanya.

Espanya no pot competir ni a Europa ni al món amb unes comunitats autònomes aspirant a convertir-se en mini-estats. Això és cert. Per tant, el millor és que aquelles comunitats que vulguin aspirar a esdevenir Estat, sortim d’aquesta Espanya i la deixem competir tranquil·la.

Enmig d’una situació econòmica en caiguda lliure – 900 aturats nous a l’Estat cada dia- el debat identitari centra les agendes mediàtiques i polítiques. I ho fa a través de dos homes de pes i en suposat segon pla: Pujol i Aznar.

No és casualitat que Aznar actuï de portaveu del PP més genuí i que el President Pujol alci la veu assenyalant la independència o la desaparició.

Aznar és aquell home d’idees clares que parla sense embuts. Aquell qui diu sense cap tremolor de veu alló que els socialistes espanyols no s’atreveixen a dir i disfressen amb metàfores i subterfugis. I Pujol, oracle d’una gran majoria de catalans, s’erigeix com a la veu ferma i creible que té la categoria i el prestigi per a contestar-lo.

Mentre el món es mou -Tuníssia, Egipte, el Liban-, aquí també prenem posicions. La por d’Espanya a la segragació és cada cop més gran. La fermesa amb què parla el President de la Generalitat -Artur Mas- quan assenyala un camí de no retorn si Espanya ens intenta escanyar encara més és inèdita i espanta a una classe dirigent espanyola massa capficada en llençar-se els plats pel cap els uns als altres. 

El moment en què Aznar i Pujol parlen no és casual. Ambdós calculen fins al milímetre què diuen i quan ho diuen. I d’això cal prendre’n nota.     

Hem començat any i, amb la represa, hem iniciat un nou episodi de les nostres apassionants relacions amb Espanya. Ara la culpa de la crisi és de les Comunitats Autònomes. I en això PSOE i PP hi estan d’acord, fent bones les tesis dels il·lustrats contertulians d’Intereconomia.

En primer lloc, quan el President Mas ens retornava una mica l’orgull advertint que el risc de ruptura és real si Espanya no mou fitxa, no crec que estès esperant exactament un moviment en aquesta direcció. En tot cas, però, el moviment hi ha sigut i per tant benvingut sigui.

En segon lloc, sembla que Espanya té ganes de parlar clar i sense complexos. Fet conegut fins ara del President Aznar al que veiem que també s’hi apunta el progressisme espanyol de la ma de dirigents com el Ministre Jáuregui – al qual l’existència de TV3 no el deu deixar dormir tranquil. Sigui per intentar donar la culpa de la crisi a algú altre o sigui per convicció, veiem que tornen a parlar clar. Ho van fer amb la sentència de l’Estatut. I Ara ho fan amb la nova voluntat d’uniformitzar.

Tercer. Que matenir 17 comunitats autònomes pot no ser la fórmula econòmicament més rendible és raonable, fins i tot de sentit comú. Però per què no s’ho pensaven abans els creadors del café per a tots? Sembla que l’intent d’assimilar Catalunya els surt massa car i que ara l’assimilació no passa per donar a tots els mateix, sinó per manllevar-ho a la majoria per arribar a l’objectiu real que és Catalunya.

En fi, que sembla que Espanya ha mogut fitxa. Sí. I en la direció de la ruptura, cert. Doncs en prenem nota. Perquè d’abaixar el cap ja n’hem tingut prou.

Aquest és el lema del XVIè Congrés de la Joventut Nacionalista de Catalunya. Aquest cap de setmana mig miler de joves d’arreu del país ens donarem cita a Osona per encarar dos anys plens de reptes i d’oportunitats.

La victòria de l’Artur Mas el passat 28 de novembre dóna un nou paper a la JNC: ens obliga a liderar el rumb de les polítiques de joventut del nou Govern. Combatre el 40% d’atur juvenil, disminuir el 30% de fracàs escolar i solucionar l’accés a l’habitatge seran prioritats del nou executiu. Prioritats també per la JNC a les quals haurem de respondre amb polítiques concretes,

El camí de la construcció nacional a través de l’exercici del dret a decidir ha de ser també un pilar fonamental d’aquesta nova etapa. La JNC ha de treballar per aglutinar una majoria de joves al voltant d’un projecte que, a mitjà termini, ens dugui a la consecució d’un Estat propi.

Després de dos anys al capdavant de la primera organització política juvenil del país  -en els que hem enfortit la JNC amb un sòlid creixement territorial i un elevat augment de la militància- he decidt presentar-me a la reelecció. M’il·lusiona destinar dos anys més de la meva vida a construir una JNC més forta i un país més lliure.

Un equip de persones sòlides, joves i preparades m’hi acompanya. Un equip de patriotes disposats a oferir el millor de nosaltres al servei d’una organització noble i d’una causa invencible.

Construeix amb nosaltres un futur millor!

Aquest dimecres hem presentat davant d’un centenar d’estudiants de la Pompeu la campanya jove de la Joventut Nacionalista i la Unió de Joves acompanyats de l’Oriol Pujol. Ambdues organitzacions hem sumat esforços sota el nom d'”El futur de Catalunya” per guanyar les eleccions també en la franja dels votants joves que hi ha a Catalunya.

Perquè creiem que hi ha massa en joc com perquè la gent joves es quedi a casa, durant 15 dies trepitjarem totes les comarques del país, anirem a la majoria d’universitats i arribarem a tots els racons de la xarxa per redecorar aquest país.

Els primers vídeos que hem llançat, especialment el que hem fet sobre l’espoli fiscal, ja han començat a tenir un bon nombre de descàrregues i de comentaris a la xarxa. Cada dos-tres dies anirem llançant un nou vídeo sobre una qüestió a “redecorar”, ja ens direu què us semblen.

A través del portal http://www.elfuturdecatalunya.cat/ us oferim la possibilitat de conèixer els nostres candidats, les nostres propostes, de descarregar-vos tot el material i de conèixer on serem cada dia des d’avui i fins el 28N.

Ajudeu-nos a canviar aquest país per construir una Catalunya millor!

Fa setmanes que assistim al mercadeig de propostes electorals per part del partit socialista que, d’una manera o altra, fan referència als votants joves. Primer va ser la proposta de subvencionar els “Ni-Ni” amb 400 euros al mes a fons perdut. Ara amb l’aprovació in extremis per part del Govern tripartit d’una mena refregit del què coneixíem com a escoles taller.

Quina frivolitat. I quines penques. Set anys de govern tripartit han significat un llegat que no té pèrdua: 40% datur juvenil, 30% de fracàs escolar i 20% de persones que viuen per sota el llindar de la pobresa.

Entenc que l’estratègia primer de ridiculitzar Montilla i desprès de començar a prometre diners a dojo a la gent jove respon a la necessitat de tapar aquestes vergonyants xifres que han deixat al jovent del país.

Ens sap greu senyors tripartis en general i socialistes en particular, però el vot de la gent jove d’aquest país ni està en venda ni es pot comprar a base de regalar diners. Menys als qui anomeneu “Ni-Ni”.

Hi ha una gran majoria de joves que estem invertint en formació a base de pencar, a base d’esforç, per construir-nos un futur millor. A pesar del seu govern. I a pesar de la seva nefasta política.

Disculpin, però el vot dels joves no està en venda. I menys a un preu insultant.