Gerard Figueras

Finalment ha caigut. Fa escasses hores que hem conegut que el Tribunal Constitucional espanyol ha sentenciat l’Estatut de Catalunya. Han estat quatre anys d’espera, de falses alarmes, d’avisos i d’especulacions. Que finalment s’han acomplert.

Ambla poca informació que tenim, constatem que la columna vertebral de l’Estatut ha estat esmicolada.

A banda de la reacció immediata que poguem tenir, aquest dia quedarà a la història del nostre país. Un punt d’inflexió que marcarà el final de la via de buscar l’encaix de Catalunya a Espanya. I l’inici d’un nou rumb que ens portarà a la resignació o a la consecució d’un estat propi.

Vull pensar que la nostra societat sabrà interpretar quin rumb cal prendre. En vuit anys, en dues legislatures hem de ser capaços de generar una majoria que ens porti a pronunciar-nos majoritària i inequívocament a favor d’un estat propi.

Cal un govern fort, nacional, que treballi per avançar ràpida i fermament cap a aquest horitzó. Perquè com dèia Vicenç Vives, nomès quan s’és valent s’és lliure. Nomès els homes i els pobles són quan no tenen por i són lliures. Depèn nomès de nosaltres aconseguir aquesta llibertat.

Dimecres és la data límit que ha fixat el Govern espanyol per aprovar el Decret que contemplarà la seva proposta de reforma laboral.

Fa mesos que des de la JNC ens preocupa una dada: el 40% d’atur juvenil que hi ha a Catalunya i la resta de l’Estat.

És evident que cal una reforma laboral. Fa massa temps que hauria d’haver arribat. Però el Gover Zapatero ha estat incapaç d’entendre aquesta necessitat fins que no li han manat d’Europa alhora que poruc per prendre una decisió que no agradi a sindicats i empresaris.

Ara posa la responsabilitat a l’esquena dels altres partits. En un país normal, amb govern i oposició responsables, conscients de la gravetat de la situació, s’arribaria a un acord. Ampli. Encara que resultés incòmode per la classe empresarial o pels empleats. A un país normal. A l’Estat espanyol això és agirebé una utopia. La curta jugada i la voracitat per assolir poder i desgastar a l’adversari passa per sobre de l’entesa.

Les mirades, doncs, posades novament davant de CiU. Tornar a salvar o no a l’Estat. a Catalunya. I, de retruc, al Govern. Quines han de ser les condicions per votar o no una reforma laboral?

Des de la JNC ho tenim clar: cal una reforma que combati eficaçment l’atur juvenil. Hem d’assolir nivell tant baixos com els d’Holanda i altres països referents a nivell europeu.

Per nosaltres una reforma laboral nomès es pot recolzar si conté mesures que incentivin a la contractació de joves per part de les empreses. Que protegeixin als treballadors joves davant les regulacions de plantilla, és a dir, acabar amb el last in first out que fa que siguem els primers en ser acomiadats simplement perquè siguem els més barats d’indemnitzar.

També cal reduir la precarietat laboral que suposa enllaçar numerosos conractes temporals i posar fi a la dualitat. I recolzar els joves emprenedors amb excempcions fiscals que vulguin tirar endavant el seu propi projecte.

Cal ser valents. La reforma és necessària. Però que assumeixi responsabilitats qui governa i no ha fet els deures.

Canviem d’estació i, com cada tres mesos si fa o no fa, algú decideix que ens torna a distreure amb la sentència de l’Estatut.

Avui és el torn dels diaris espanyols, alertant de la constitucionalitat de l’Estatut amb la interpretació de tan sols 20 articles i algun cop de tisora fet finament.

Quina habilitat que té el socialisme per fer passar gat per llebre: alertar a través de la brunette de la consitucionalitat del text justificant-ho amb un lleuger maquillatge!

Hi hagi sentència a mitjan abril o no, i ens en toquin quinze, vint o vint-i-cinc, cal no perdre memòria i tenir la resposta a punt.

Fa pocs dies ho recordava la nova presidenta d’Òmnium: la resposta ciutadana s’està cuinant. Des de la política, ho recordava en Mas a l’acte de Parlament de Catalunya: per respecte al poble i a les generacions que pugen, no permetrem que se’ns toqui ni una coma.

Alerta que quan ell llop truca a la porta, encara que dugui pell de xai i se n’hagi anat altres vegades, cal estar amatens que aquest cop no ens queixali.

Aquest matí mentre esmorzava a casa un bol de cereals sentia l’entrevista als matins que en Cuní ha fet al cardiòleg Valentí Fuster. Un catlà establert als US que és referència mundial en el món de la cardiologia.

Presentava el seu nou llibre “monstres súpersans” en el qual ensenya als pares a alimentar els seus fills – tipologia de menjar, horaris, la importància de menjar en famíla.

De tot plegat em quedo amb una reflexió: malgrat la societat ens indueixi a un determinat ritme de vida, tenim al nostre abast la capacitat de no deixar-nos absorvir per aquest huracà i decidir per nosaltres mateixos què fer amb la nostra vida. Tansols depèn de la nostra voluntat.

Us recomano que recupereu l’entrevista a la web d’els matins. Tota una lliçó de vida!

Tot i que està tenint un seguiment baix, avui els sindicats del món educatiu tornen a estar en vaga. Aquest matí en Cuní recordava que és la quarta vaga que ha de suportar el Conseller Ernest Maragall des que és el responsable de les polítiques educatives a Catalunya.

L’educació d’un país és el reflex de la societat que l’integra. És el pilar fonamental sobre el que es constitueixen els ciutadans que, al llarg de la seva vida, construiran la societat de la qual en formin part.

Ara que de fa més d’un any la crisi ocupa la gran majoria d’actualitat, cal no desvincular la situació econòmica de l’educació. En funció del coneixement, del grau de formació i dels valors que les persones absorvim en la primera etapa de la nostra vida, actuarem després en tots els àmbits: família, parella, feina, societat, temps lliure.

Més enllà del debat estèril que alguns són incapaços de superar entre ensenyament públic, privat, horaris i subvecions, caldria fer un pas endavant en entendre el paper determinant de l’educació a casa nostra. Posar en valor la necessitat d’esforçar-se per aconseguir resultats, a més de molts altres valors, haurien de marcar el rumb de les polítiques d’educació si no volem repetir els errors que ens han portat on som avui.

Ahir assistia a la jornada que la Fundació ProPenedès organitzava al castell de Castellet sobre el futur econòmic de les nostres comarques. El doctor Josep Oliver va fer una diagnosi enriquidora de les causes i les conseqüències de la crisi a nivell mundial i europeu, i va anar baixant fins a l’escala catalana i penedesenca.

De les possibles sortides que va donar per encarar la recuperació, em quedo amb dos titulars:

– no podem pensar que la construcció tornarà a tenir el paper que ha dingut durant els darrers deu anys

– hem de guanyar en competitivitat i productivitat a partir de reduir costos, incloent la moderació salarial dels treballadors públics si és necessari.

En ple debat sobre la necessitat d’un acord ampli entre institucions, patronal i sindicats per donar el tomb a la situació econòmica actual, aquestes dues consideracions semblen de total sentit comú. Ho semblen, però no puc evitar preguntar-me com és que quelcom que sembla tan obvi, especialment la reflexió sobre la construcció, és el contrari del què impulsa el govern socialista.

Sort que, com sempre en aquest país, la gent té la capacitat per tirar endavant magrat la incompetència dels qui circusmtancialment ocupen llocs de comandament.