Gerard Figueras

Avui tinc ganes de fer un parèntesi. Després d’haver estat aquest matí al CEN del partit i de portar ja unes hores a la JNC treballant en l’organització de la marxa de torxes del dia 10 a la nit i donant resposta a les agressions d’Espanya a la consulta d’Arenys, vull destinar cinc minuts a quelcom que aquest matí he recordat camí a BCN.

Sortia de casa. Passava per la carretera de l’Arboç per anar a buscar l’autopista. He passat per davant de la cooperativa. He vist llavors la muntanya de pallofes de raïm, enfosquides ja pel pas dels dies. I un parell de tractors fent cua per abocar-hi alguns centenars de quilos de raïm.

De petit era un missatge inequívoc: quan la xemeneia de la cooperativa treia fum –fumava- l’estiu arribava a la seva fi. Començava amb la verema el cicle màgic de producció d’un líquid meravellòs que identifica uns pocs afortunats que vivim en zones -encara- vinícoles del país.

He decidit canviar de trajecte, passar per la carretera vella de Ribes i agafar l’autopista a Sitges, veient així com els barrets de palla amb el cap cot protegien les espatlles del sol del pagesos que, pacientment, anaven collint raïm.

Tot i que en queden poques, que boniques són les vinyes del Garraf.

Rebombori internauta perquè aquest matí l’Artur ha dit que votaria “SÍ” al referèndum d’Arenys del dia 13. Bé! Per alguns això no ens representa cap sorpresa. Però sembla que d’altres s’escandalitzen!

Tan sols un comentari al respecte. Parlar clar ajuda. I en un moment de cruïlla pel país com l’actual, és positiu deixar les postures clares a l’hora de dibuixar el camí de futur del nostre poble.
Avui l’Artur ha parlat clar. I això, dit per la persona que avui lidera Convergència i que liderarà el país en el futur, no és menor.

Però qui no parla clar és el partit socialista. Què significa aquesta doble bara de medir que impedeix consultes a unes entitats però no manifestacions feixistes a d’altres?

L’época del blanc i negre s’ha acabat. I la por a que el poble parli, però sobretot la por a no tallar les ales als qui duen el feixisme com estandard, diu molt poc a favor dels qui avui ocupen el poder. Que parlin clar, que el doble joc en qüestions de democràcia és menyspreable.

Ahir a la nit sortia tard de la reunió amb militants de la JNC de Sarrià Sant Gervasi. Vam estar parlant més de dues hores sobre la situació econòmica actual, sobre el sentit de la Diada Nacional d’Enguany i també de la Consulta d’Arenys.

Arribat a migdia al despatx, després d’un matí de reunions interessants, he fet una ullada als mitjans: consulta d’Arenys endavant, mani Falange aplaçada una setmana; Iceta diu que aquest estiu els catalans hem fet el ridícul amb tanta mani; Puigcercós criticant els 420 euros de ZP que ell mateix ahir pactava; més confusió sobre la Grip A.

Tot plegat em produeix una sensació d’embafament, de més del mateix. Una sensació de que hi ha massa gent que no sap estar a l’alçada. Que poc estimulant. Quin país! Com diria un vell amic.

L’onada positiva que augurava diumenge el President Pujol en una entrevista a l’Avui és molt necessària! Necessària per posar allà on han de ser els mediocres. Necessària per generar il·lusió, esperança. I, sobretot, necessària per obrir un nou camí de futur pel país.

Fa una estona ha aparegut als mitjans que l’Estat espanyol intentarà impedir la consulta d’Arenys de Munt prevista sobre l’autodeterminació de Catalunya.

No és una notícia que em sorprengui – de fet el sorprenent hauria estat que l’advocacia de l’Estat no ho hagués fet abans. El que sí que resulta sorprenent és que siguin Ciutadans els qui hagin de fer la feina bruta a PP i PSOE per demanar que s’aturi aquesta consulta.

Em pregunto si l’Estat no hauria d’actuar amb la mateixa diligència a l’hora d’impedir la manifestació feixista que l’ultradreta espanyola ha convocat i que el Conseller Saura tan feliçment ha autroritzat.

És hora de fer-se grans. Si després de 30 anys de democràcia a l’Estat espanyol encara hi hi a gent que té por que el poble pugui parlar, és que alguna cosa trontolla.

Voler callar els vilatans d’Arenys és tant o més evidenciador de la por que té Espanya com ho fou el silenciament de la xiulada al Rei a Mestalla que a alguns ens intenten fer pagar ben car. L’any 2009 no hi ha ningú que pugui fer callar el poble. I encara menys cap tribunal.

Endavant amb la consulta gent d’Arenys!

Tot just ahir em reincoporava a la feina. Ha estat un estiu curt però amb la sensació que s’ha fet llarg. Un estiu profitós i que realment ha servit per carregar piles.

Recordo ara els moments que guardarè a la memòria d’ un estiu en el que he pogut visitar país. Trobar moments per contemplar el cel sense tenir la sensació de fer tard. Conèixer nous indrets amb identitat i persones fins ara desconeguts. Degustar meravelles que el sòl i el mar ens ofereixen en llocs màgics. Prendre el sol a la platja i jugar amb la canalla a la sorra vora l’aigua.

Recòrrer en bicicleta els bonics passejos marítims del Garraf i el Baix Penedès. Redescobrir íntimament Mallorca. Endinsar-me una mica més en l’Ebre, els seus ports i el seu Delta. Passar moments inoblidables amb la millor companyia, al costat d’una gran persona. Retrovar Prada de Conflent i les delícies culinàries de la Catalunya que un dia ens van prendre. Endinsar-me mar endins i veure els rajos del sol des de sota una aigua majestuosament blava. Enriquir l’oïda amb tons diferents d’una llengua mil·lenària.

Un estiu mediterrani. Un estiu que m’ha fet sentir afortunat.

Ara, som-hi. Que hi ha molta feina per fer, i moltes ganes de fer-la!

Aquest matí m’he afanyat per anar a comprar una coca de llardons abans de marxar a BCN.

Fa una estona, mentre feia el badoc entre correu i correu al despatx, recordava quantes nits de Sant Joan especials hi ha hagut a les nostres vides. La il·lusió dels petards quan ets canalla, els primers petons vora el mar quan l’adolescència et truca a la porta. Guarnir la terrassa de casa amb banderoles i llumetes de colors. Les fogueres, la coca i el “xampany” que tantes vegades ens han fet que aquesta fós una nit especial.

Records que miro amb espurnes d’il·lusió, nostàlgia i desig als ulls. Moments que quan els vius no te n’adones, però que amb el temps esdevenen eterns com a petits regals que ens dóna la vida. Petits moments que gaudim com a catalans, com a mediterranis.

Aquesta nit tornarà a ser màgica. Una nit que confio sigui un parèntesi en aquesta atrafegava existència que ens engolleix a alguns. I aquesta nit, d’una manera nova, diferent, cadascú viurà moments que demà esdevindran refugis de felicitat.

Bona revetlla!