Gerard Figueras

Ahir al vespre a l’acte d’entrega del Premi Ramon Trias Fargas que la Fundació CatDem va atorgar a Sergi Pardos en el marc de #LaNitDelPensament, el director de la fundació Agustí Colomines va anunciar la reedició de l’obra de Trias Fargas “Crònica d’una asfíxia anunciada”.

Tres dècades enrere el qui fou una de les primeres veus liberaldemòcrates acreditades del nacionalisme català ja assenyalava quin seria el principal escull del país.

Certament, no és l’únic repte important al que com a poble ens enfrotem. sense anar més lluny, el tema central de l’obra del Sr. Prados, la gestió dels procesoss migratoris a les societats europees d’avui, és també un element important a afrontar. Però, al costat d’aquest, la necessitat de resoldre el finançament de Catalunya és avui al capavant de les prioritats del país.

Tot apunta que a la represa del curs polític iniciarem un procès intens en el qual el Govern de la Generalitat plantejarà sense embuts al Govern de l’estat -sigui el que sigui- una demanda sobre finançament sobre la qual no valdran respostes a mitges tintes.

Espanya haurà de parlar clar. I els catalans podrem valorar  si la resposta obtinguda és la que espera un poble que cada cop aplega més veus de llibertat.

Afrontar el pacte fiscal com la primera de les estacions per un procès d’afirmació nacional. D’emancipació nacional. Caldrà també escoltar les veus dels partits catalans. També ells hauran de parlar clar.

El Portaveu de CiU en Polítiques de Joventut al Parlament de Catalunya, Gerard Figueras, ha celebrat avui el decret aprovat pel Govern que incorpora un model català de beques per acabar amb el desequilibri dels estudiants de Catalunya – representen el 15 del conjunt de l’Estat i només reben el 10 en matèria de beques del Govern de l’Estat- i que significa l’intent de reajustar el desequilibri que existeix actualment, ja que 9 de cada 10 euros els aporta l’administració.

Així ho ha manifestat durant la sessió de control al Govern en la pregunta que ha formulat al conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, sobre “quins són els objectius i disseny que es proposa el Govern per a la política de beques per a estudiants universitaris a Catalunya?”

Figueras també ha mostrat la seva satisfacció perquè ahir al vespre es va conèixer la possibilitat d’un avenç en el marc de la comissió bilateral Estat-Generalitat respecte al traspàs de les competències de les beques. En aquest sentit, ha recordat que “seria un avenç que donaria compliment a una reivindicació històrica de governs, partits, associacions, estudiants i organitzacions polítiques juvenils que es remunten a una sentència de l’any 2011 del Tribunal Constitucional”.

Per al diputat de CiU, es tracta de dues bones notícies “avançar en el traspàs en matèria de beques i un model de beques universitàries propi català”. Figueres ha demanat al conseller que “s’avanci realment en aquest acord per assumir la competència plena i com es proposa el Govern dur a terme la política del sistema català de beques”.

Fa deu anys que dedico bona part del meu temps al servei públic. A treballar per la llibertat del meu país i per una societat més justa. Trepitjant tots els racons del Principat. Ho faig des d’una convicció ferma. I des d’una valors profunds. Amb constant autocrítica i amb uns elevats nivells d’autoexigència.

Sovint em trobo que és complicat atendre tots els compromisos de servei amb la ciutadania que tinc com a càrrec electe. Al llarg dels deu anys de dedicació a l’activitat política, hi ha un defecte que no he sabut treure’m de sobre: No ser dir que no quan em demanen que doni suport a una iniciativa, un col•lectiu, o un esdeveniment. I acabo havent de ser a tot arreu. És aquí on la temptació de la velocitat apareix com una drecera, la drecera fàcil, perquè al cap i a la fi, tot fa que ho veiem com una cosa “natural”. I no ho ha de ser.

Per què corria tant? El primer que em ve al cap quan em faig aquesta pregunta és “perquè arribava tard a una reunió important”. És una resposta automàtica que crec que a tots ens pot sortir, però que no justifica una infracció. Alhora, poca gent trobaria normal afirmar “sabia que arribava tard, però he preferit no excedir els límits de velocitat”. Això m’ha portat a pensar-hi detingudament. I sense que en cap moment vulgui exonerar-me de la meva culpa, m’ha fet reflexionar en com el nostre entorn ens imprimeix la velocitat en les nostres vides. Ho hem de poder fer tot i ho hem de fer ràpidament. Així, sovint ens sembla normal haver de córrer contínuament.

Insisteixo en que la responsabilitat és individual, i que tots i cadascun hem de ser capaços de superar la inèrcia de viure corrent per viure amb seguretat i d’acord amb la llei. Jo aquest cop no ho he fet prou bé, i he fallat. I aquest error m’ha servit per aprendre la lliçó. Perquè aquesta és també la utilitat dels mecanismes sancionadors, la de recordar-nos les normes que cal complir. I jo la compliré fil per randa.

L’altra qüestió que fa més greu aquests fets -que tècnicament no em quedessin punts al carnet- m’ha agafat totalment de sorpresa, perquè mai havia rebut una notificació oficial de la sanció que m’hauria retirat els darrers punts. No sé quina és la causa, si factors administratius, si les adreces no encaixaven i per això no em va arribar, o qualsevol altre element. El cas es que no ho sabia i que quan els agents m’ho van comunicar em van deixar glaçat.

Com a càrrec electe, no tinc la mateixa responsabilitat que qualsevol ciutadà, en tinc més, i em correspon donar exemple davant una situació com aquesta. Per això assumeixo la sanció que em correspongui com a justa i merescuda, i l’entomo com un recordatori constant de la lliçó de vida que he tornat aprendre: que cal anar més a poc a poc i que les normes de trànsit existeixen per a la nostra seguretat.

Vull fer valer la màxima transparència sobre totes aquestes circumstàncies perquè, com he dit, als càrrecs electes ens correspon donar exemple davant la ciutadania. I per això he volgut compartir aquestes reflexions, que no són més que la meva manera d’expressar un profund penediment i una ferma voluntat d’esmena enfront al que ha estat una equivocació clara per part meva.

Entomo de bon grat tots els judicis que els ciutadans n’hagin pogut fer sense coneixement de causa. Fins i tot els més grollers. Els accepto. No és la primera vegada. Però no per això puc renunciar a compartir, també, aquesta reflexió sentida i personal. De bona fe.

Gerard M. Figueras i Albà

Avui, poques setmanes després de les eleccions municipals, constituïm els nous ajuntaments. Avui, que és onze de juny, milers de ciutadans agafem un compromís amb els nostres veïns per servir-los al capdavant dels nostres pobles, viles i ciutats.

Recordo l’emoció que vaig sentir fa quatre anys quan, llavors per primer cop, assistia expectant al Ple de constitució de l’Ajuntament del qual en sortiria regidor. Quatre anys després, es repetixen aquestes pessigolles a la panxa. Aquest cop augmentades per la possibilitat de sortir del Ple com a regidor de govern.

Avui, d’entre els milers d’homes i dones que agafem un compromís amb els nostres municipis, n’hi ha un bon grapat que som gent jove. I, d’aquests, també en som una bona colla els qui venim de l’escola de patriotes que és la Joventut Nacionalista de Catalunya.

En un temps en el que massa sovint -i sense cap cost- alguns es permeten el luxe de menystenir la feina que duem a terme les organitzacions polítiques -juvenils- voldria fer un acte d’afirmació, de reivindicació de la política. De reivindicació de l’exercici  de pràctica democràtica, formativa i constructiva, que milers de joves -nosaltres en el marc de la JNC i de Convergència- fem dia rere dia.

Des del recinte d’ideals que ens uneix a tres generacions de patriotes, avui milers de joves compromesos continuem enfortint un fil roig de treball noble, guiat per la vocació de servei i pel desig de justícia i llibertat.

A tots els militants de la Joventut Nacionalista de Catalunya que avui esdeveniu referents en els vostres pobles i ciutats, gràcies per dedicar una part del vostre temps a aquesta noble causa. Estigueu orgullosos del què representeu i assumiu aquest compromís -avui municipal- amb la màxima dignitat.

Aquesta setmana el Conseller Mas-Colell ha donat a conèixer els Pressupostos de la Generalitat de Catalunya previstos pel 2011. Després de cinc mesos treballant amb un pressupost prorrogat, el President Mas ha presentat uns comptes que han de servir per iniciar la recuperació econòmica i per començar a endreçar les finances de la Generalitat.

En termes globals, el pressupost pateix, per primera vegada en democràcia, una reducció respecte del pressupost del 2010, concretament d’un 10%. Una reducció obligada per les exigències de dèficit del Govern de l’Estat que, al mateix temps que exigeix que el dèficit no superi l’1.3%, no compleix amb els pagaments pendents amb Catalunya.

El President Mas has desafiat les exigències del Govern socialista i ha situat el dèficit en el 2,6% del PIB (respecte del 3,86% heretat del tripartit). Per què? Senzill: si els mateixos que ens exigeixen ens paguessin el què ens deuen -per exemple els més de 1.400 milions d’Euros relatius al Fons de Competitivitat- permetrien que el Govern català complís amb el dèficit previst.

Mentre el PSOE no paga i exigeix que la reducció no es limiti al 10% sinó que arribi al 20%, el Partit Socialista de Catalunya –que té Ministres a Madrid- critica al govern català per retallar massa. Paradoxal: els responsables d’haver tingut la ma foradada durant els 7 anys que han governat Catalunya, ara fan com si la cosa no anés amb ells i juguen, com sempre, amb el doble discurs aquí i a Madrid.

Al Garraf no ens ve de nou aquesta actitud. Durant els anys de Governs tripartits a la Generalitat i a la comarca, el Garraf havia estat una de les comarques amb menys inversió del país. En el darrer pressupost, el total d’inversions que es varen fer a la comarca amb prou feines arribaven al 0,2% del total del pressupost situant-se en els 5.186.196 Euros. Ara, malgrat aquest sigui un pressupost restrictiu, el nou Govern de la Generalitat ha augmentat notablement les inversions reals territorialitzades al Garraf.

Així, la inversió real del Govern català a la comarca serà aquest 2011 de gairebé 9 milions d’Euros (8.825.241 Euros) augmentant percentualment fins al 0,5% del pressupost total. Aquesta és una inversió centrada, majoritàriament, en les polítiques socials a la nostra comarca: ensenyament i salut, en consonància amb les partides que tenen un major pes en el conjunt del pressupost català. Més de la meitat dels recursos previstos per al 2011 a Catalunya seran destinats a ensenyament, sanitat i benestar social.

El Govern de CiU, doncs, compleix. Ho fa en equipaments sanitaris i educatius (nou hospital a Vilanova, nou CAP a Sant Pere de Ribes; IES Baix a Mar a Vilanova i la Geltrú, IES Benaprès a Sitges i IES Montgròs a Ribes). I cal sumar-hi aquelles inversions no territorialitzades que també es queden a casa nostra com ara les actuacions en infraestructures de mobilitat (desdoblament C15 entre d’altres).

És evident que no hi ha tot el què des del territori reclamem. Però la millora és evident. I la feina dels qui representem els interessos de tots els ciutadans del Garraf al Parlament serà seguir treballant per incloure-ho ens els pressupostos del 2012 que també s’hauran d’elaborar i votar enguany.

Per exemple, respecte al nou hospital comarcal. La setmana passada la Comissió de Salut aprovava per àmplia majoria una esmena de CiU que emplaçava al Govern a elaborar el projecte bàsic i, un cop realitzat aquest projecte bàsic, el projecte executiu. L’objectiu de CiU serà refermar la voluntat expressada en el Parlament i incloure l’elaboració d’aquests projectes en els propers pressupostos.

Ho farem sense enganyar a la gent. A diferència d’altres, la gent de CiU busquem un consens real i tocant de peus a terra. No repetirem les pràctiques del Govern Montilla, segons el qual el nou hospital s’hauria hagut de començar a construir el 2007 i entrar en funcionament el 2009. Això no tan sols no ha estat així sinó que en els pressupostos del govern tripartit mai no hi va constar ni un sol Euro per a aquest nou hospital. I ara, en els primers pressupostos de CiU, ja hi consten 120.000 € per al pagament d’un concurs d’idees –que estava pendent de pagament- al que el seguirà un projecte bàsic i un d’executiu.

L’Hospital es farà. Però quan es pugui i amb els terminis que es puguin. Sense enganyar a ningú. Sense estirar més el braç que la màniga. Una pas rere l’altre i tocant de peus a terra. Un cop tinguem el nou hospital, Sant Camil esdevindrà un centre sociosanitari de primer nivell tal i com li correspon. Mentrestant, ha de seguir exercint d’hospital comarcal amb totes les garanties que corresponguin.